Llum a l’horitzó

El col·lectiu d’entrenadors i entrenadores, especialment a nivell professional, hem tendit tradicionalment a tancar-nos en nosaltres mateixos, als nostres staffs, amb els nostres coneixements i competint per feina amb altres entrenadors, ja no només a les mateixes categories professionals sinó fins i tot dins del mateix club . Això és així i no ens hem d’enganyar a nosaltres mateixos quan hem estat “entrenadors del nostre equip”.

Aquesta tendència, tant en àmbit professional com en àmbit de la formació, s’ha anat trencant per part de molts entrenadors i entrenadores, que tot i competir en el seu treball ja que en forma part de la naturalesa en el cas de lligues no formatives, han decidit unir-se i lluitar per millorar la seva formació i les condicions laborals a què estan sotmesos.

I les nostres condicions laborals deixen molt a desitjar. No hi ha feina a Espanya ni a Catalunya per a tants entrenadors i la que hi ha no està mínimament pagada. Molts hem de marxar o entrenar per sota dels mínims si volem prosseguir amb la nostra carrera professional. Fins i tot en categories formatives hi ha entrenadors que sustentats en el voluntariat tenen responsabilitats que haurien de ser compensades. Un entrenador amb responsabilitat al capdavant d’un grup de nens o nenes ha de ser merescudament valorat, i no tot s’ha de basar en acords de bona voluntat o per a la seva formació. I els drets no només s’acaben a la feina i al sou sinó també en les condicions del nostre treball. Les federacions, els clubs i els responsables de govern haurien de ser capaços d’ajudar a establir aquests convenis que ens facilitessin el nostre dia a dia.

Era una evidència que l’Associació Espanyola d’Entrenadors de Bàsquet (AEEB) ha anat perdent entrenadors, compromís per millorar la nostra feina i la seva activitat ha quedat més que obsoleta. M’il·lusiona aquesta nova onada d’associacions d’entrenadors renovades i actives, com ara la Basca (AVEB), la de la Comunitat de Madrid (AEBCAM), la Castellà i Lleonesa (ACLEB), la de Castella-la Manxa (AEBCLM), altres de més locals com en el cas de l?associació d?entrenadors de Badalona (ABEB) i la renovació de l’associació catalana (ACEB) amb una nova junta directiva i noves línies de treball i innovació.

A les múltiples activitats que aquestes modernes associacions d’entrenadors realitzen, ja sigui de manera presencial o on-line, demostren com a entrenadors no professionals es comprometen a fi de millorar el coneixement del col·lectiu d’entrenadors: conferències, clínics, xerrades, debats… tot això serveix per cohesionar-nos més com a col·lectiu i, alhora, millorar els nostres coneixements i habilitats. Cal valorar el temps que dediquen aquests entrenadors al col·lectiu a banda d’entrenar els seus equips i, la majoria, treballar en altres tasques.

L’aparició de sindicats, com el Sindicato de Entrenadores de Baloncesto (SINEB) i en el bàsquet formatiu la Union Entrenadores Baloncesto (UEB), amb l’objectiu de millorar les nostres condicions laborals va demostrar com una majoria d’entrenadors professionals i alguns amb una trajectòria molt dilatada, es van unir per millorar la nostra feina per a TOTS i, amb el temps, a tots els nivells. Hi ha hagut una lluita especialment en el reconeixement d’una figura sovint oblidada i no reconeguda com la de l’entrenador ajudant. És cert que, a nivell professional, tots lluitem perquè el nostre equip millori, competeixi i guanyi contra altres equips dirigits per altres entrenadors. Tots volem entrenar els millors equips possibles. Però, al final, això és una feina i per sobre de tot, hi ha el fet de com la nostra feina afecten la nostra vida diària, fins i tot en altres àmbits tan importants com el personal o el familiar. Guanyar és important, ens dóna la feina, no ens enganyem. Però alguns volen guanyar costi el que costi mentre que altres es desentenen del col·lectiu (mentre no els afecti a ells). Tot i això, el més important és ser coherent amb els valors pels quals creiem i en el nostre treball hem de lluitar com van dir alguns entrenadors a la fundació del SINEB “pels que no tenen aquestes condicions i pels que vindran”. Aquest compromís hauria de formar part de qualsevol treballador en qualsevol àmbit laboral.

No vull fer una crida a associar-se ni a afiliar-se, lògicament, però si a comprometre’s pel bé d’això d’entrenadors del col·lectiu deixant-se de comportaments on entrenadors només actuen si els afecta a ells mateixos o als seus equips. Hem de mirar pel club on som i pel col·lectiu al qual pertanyem. Aquestes entitats i moltes altres són molt importants per cohesionar el nostre col·lectiu d’entrenadors i hem d’agrair la implicació individual desinteressada de molts entrenadors que busquen compartir coneixement i millorar les nostres condicions de treball.

One thought on “Llum a l’horitzó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.